domingo, abril 30, 2006

Aupa, Calle Mayor Adoquinada


Desde Pamplona, como enamorado de Cervera, y ante las obras que se planifican para su Calle Mayor, opino que:
"Una persona que no sabe lo que pisa es que no sabe dónde vive".
Aquí en Pamplona también han hecho varios desaguisados en calles del Casco Antiguo.
Desgraciadamente, aún quedan muchos "fragairibarnes" que se piensan que la calle es suya.
Aupa a los que os intentáis mantener la belleza de esa calle.
Osasuna! para las gentes de Cervera (sobre todo para quienes saben dónde pisan).

Paco Arbillaga

Empedrat al Carrer Combat.



"Cervera 1961, Fons Fotogràfic de l'arxiu de la Diputació de Lleida, Signatura 200080"

Llambordes ja perdudes.

miércoles, abril 26, 2006

soscervera@gmail.com

Hola,

Com bé sabeu estem iniciant una campanya per a deixar palès el nostre disgust, com a veïns, en saber que el nostre entranyable carrer Major serà transformat, destruïnt així el seu encant habitual aporten les seves llambordes.

En aquests darrers dies, us hem estat enviant informació directa al correu electrònic i ens hem adonat que la saturació no fà sinó un efecte invers al desitjat. Per aquest motiu hem obert un nou compte de correu-electrònic amb GMAIL (soscervera@gmail.com), per a rebre les vostres propostes i informacions diverses, aixi com aquest BLOG on hi anirem penjant tots els articles, totes les imatges que trobem o se'ns enviin que facin referència a l'actual pla de remodelació del carrer.

Us hi esperem!

Santiago Serrano Maya
i Oriol Luis Serrano.

martes, abril 25, 2006

La comodidad nos hace vagos.
La modernidad, fríos.

Recuperemos la historia detrás de cada piedra,
aprendiendo a vivir y disfrutar de ella.

Pablo Fernández del C. Garibay

lunes, abril 24, 2006

Per estar mes informats

Benvolguts,

Si esteu interessats sobre el desenvolupament dels fets relacionats amb el carrer Major de Cervera podeu entrar a la Web de la Paeria de Cervera (www.cerverapaeria.com) on hi trobareu el Fòrum Obert i dintre d’ell a l’apartat Cervera, hi trobareu la Carta Oberta de la Galeria i diferents opinions al respecte, a més a més hi podràs afegir la teva,

Salutacions,

Xago Serrano.

Fotografia: Oriol Luis Serrano

Llambordes cerverines - Publicat a Segarra Actualitat, Núm.110, gener de 2006.


Al conèixer i relacionar-nos amb diferents cultures hem après que hi ha quelcom que ens apropa –com ara les eines del camp i de la fusteria, de la construcció i de la cuina i l’art– i quelcom que ens identifica, ens caracteritza. Aquests elements que ens identifiquen erigeixen no només la identitat de pertanyença sinó que normalment també expliquen un modus vivendi que, en tantes ocasions, ja ha iniciat el dolorós periple cap al desús però que els individus del país, de la regió, de la ciutat o de la vila cuiden i mimen doncs explica una part de la seva història.

Cervera va nèixer al Coll de les Sabines, amb un urbanisme i unes característiques molt concretes pel que fà a l’edificació i a la pavimentació, així com també en pràctiques d’ús quotidià, com el campaner. Aquesta petita ciutat segarrenca atesora, i aquest no és cap secret, murs i parets plenes d’història. Una història que no es pot oblidar sinó que necessita ésser recordada. L’esforç que ha fet la Paeria per recuperar les muralles és elogiable. D’altra banda l’evolució al llarg de la història d’una ciutat no es pot negar i l’urbanisme d’aquesta es modifica en els seus nous traçats, però sense deixar d’entendre que és filla d’una història, la seva i la dels seus ciutadans. Cervera va oblidar les seves muralles i aquestes van anar caient –es poden anar fent totes les lectures simbòliques que es desitgin– i va créixer cap a un cantó on no s’havia previst en origen. Per recordar-nos el passat, s’ha reedificat el bell traçat de les muralles i avui és un goig poder passejar-hi. Gràcies a en Marino i al grup de campaners també podem sentir el repic de les campanes, que qualque volta a l’any fà emanar unes tímides llàgrimes a certs veïns i parents. Si bé és cert que la Plaça Major va patir les conseqüències del progrés, els seus porxos mantenen, amb el seu peculiar equilibri bona part de la instantània que tots tenim de la nostra ciutat quan som fora, així com el camí que serpenteja sobre les llambordes pulides del carrer Major, que a mitja tarda reben la llum del sol d’entre les cases. Quan veig tot plegat recordo Cervera.

He tingut la oportunitat de passejar pel nord i centre d’Itàlia. Allí ciutats com Ferrara, Ravenna, Siena i Bologna ténen les seves llambordes, formant una estora que no fà sinó acumular història i admiració –els centres històrics de totes aquestes ciutats són patrimoni mundial de la Humanitat–. Però les llambordes de Cervera són diferents, són més amples, són més planes, estàn més ben pulides. Les llambordes del carrer Major ens caracteritzen, són úniques i les hem de mimar i cuidar doncs formen part de la història de la nostra ciutat.

Publicat a Segarra Actualitat, Núm.110, gener de 2006.
Text i fotografia: Oriol Luis Serrano

Carta als amics de la Galeria La Cerverina D’art


CERVERA, MARÇ DE 2006.

Benvolguts amics,

Fa ja deu anys, que són deu temporades rodones com pomes d’un pomer, que la Cerverina va obrir les seves portes al carrer Major de Cervera. Ahir com avui molta gent ens i es pregunta del per què una galeria al bell mig de la Segarra i molta gent de Cervera ens deia per què al carrer Major, tan abandonat, tan ple de pedrots i guixots.
Doncs la resposta és a la pregunta pels pedrots i guixots. Les pedres són els sediments del pas del temps, les que configuren a Cervera com a ciutat inversemblant i única. I són els pedrots i guixots aquells que converteixen al carrer Major en un carrer entranyable i inolvidable.
La Cerverina d’Art va ser i segueix sent una aposta per la ciutat de Cervera i pel carrer Major i durant aquests deu anys hem procurat oferir un comerç de qualitat i hem portat artistes del major nivell possible per a donar a la ciutadania una mostra de l’art actual.
Ara ens hem assabentat que el carrer Major es modificarà i es farà de vianants. La iniciativa de fer-lo de vianants nosaltres la venim demanant des de l’apertura de la galeria, perque pensem que és vital pel desenvolupament del carrer com a via de passeig i trobada de ciutat vella. La nostra preocupació vé arràn de la possibilitat que es treguin les llambordes de la calçada. El carrer Major té la seva singularitat en la forma com s’ha anat configurant al llarg del temps i la manera com han interpretat l’edilícia el seus ciutadans.
Des dels voltants de l’any mil es ténen notícies de la ciutat (1026), i des d’aquestes dates que la ciutat s’ha anat construint. Pensem-hi un moment. Què us semblaria si agaféssim una obra del Giotto (Bondone, 1267-Florencia,1337) i la donéssim a un artista actual per la seva transformació? La ciutat en aquestes dates ja tenia dos segles. O un Greco ( Doménikos Theotokópoulos;Creta,1541-Toledo,1614), la ciutat tenia mig mil·leni. O Las Meninas de Velázquez (Diego Rodríguez de Silva Velázquez; Sevilla, 1599- Madrid, 1660) o si deixem que un artista millori un Goya (Francisco José de Goya y Lucientes; Fuendetodos,1746 - Burdeos, 1828) la ciutat s’apropava als mil anys d’historia. O si ens apropem més i posem en mans d’un pintor un Sorolla per a ser reinterpretat (Joaquín Sorolla; València,1863 - Cercedilla,1923). Doncs així es va fer amb la Plaça Major i es prova de fer amb el carrer Major, donar una obra antiga a un arquitecte perque la millori i la reinterpreti per al seu lluïment personal.
Cervera és una ciutat vella i bella. La idea de fer i obrir una gran plaça davant d’un edifici important és antiga. Les ciutats italianes la van practicar des de fa temps. Però la reinterpretació que va fer l’arquitecte és dolenta i no es correspon amb el concepte de ciutat damunt la qual estava treballant. Una ciutat històrica demana un tractament curós i humil, una restauració pensant en la conservació del patrimoni per deixar-lo als nostres descendents i no reinterpretacions i recerca de lluïment creatiu, per això estan les árees noves i eixamples de la ciutat.
Sota aquestes premises nosaltres demanem i així ho fem públic:

Que el carrer Major es faci de vianants.
Que es restauri i conservi.
Que es mantingui en les mateixes condicions actuals. Amb la calçada de llambordes i amb les voreres amb rajoles hidràuliques Flor (Prod. Escofet, 1916) perque són part del patrimoni edilici de la ciutat.
Que es prenin les degudes mesures per a permetre aquestes noves funcions del carrer. Que es posin pilons retràctils per a facilitar el pas als veïns que tinguin garatges o necessitats puntuals per arribar a les seves llars i a la circulació de vehicles de servei.

Intervenir en una ciutat històrica és el mateix que tallar un arbre. Quan es decideix tallar un arbre anyenc s’ha de valorar que amb l’arbre s’està tallant temps, el temps que ha trigat l’arbre en crèixer. Un arbre de més de cinquanta o cent anys no el tornarem a veure ni nosaltres ni vostès. El mateix passa quan s’intervé en una ciutat històrica, estem treballant amb el temps que en aquest cas és, a més a més, Història.

Salutacions,

Santiago Serrano Maya.
Pilar Porredon i Capdevila.
Oriol Luis Serrano.
Queralt Antu Serrano.

* La plaça Major de Cervera va ser reformada per l’arquitecte Sr. Josep Puig i Torné. La reforma va portar una resposta ciutadana sota el nom: La plaça no m’agrada.

jueves, abril 20, 2006

BildBohuslkust Aportaciones all Carrer Mayor


Meddelandet kan nu skickas med följande bifogade filer eller länkar:
BildBohuslkust

Obs! För att skydda mot datorvirus kan e-postprogram förhindra att vissa sorters bifogade filer skickas eller tas emot. Kontrollera dina inställningar för e-postsäkerhet om du vill veta hur bifogade filer hanteras.

martes, abril 18, 2006

S'incodau in Sardinna



Estas son sólo dos de las mil fotos que podría enviar de adoquines en Sardegna.
Aquí en sardo se le llama “incodau” y es tradicional de toda ciudad: de la costa, del interior, del norte como del sur.
Los pocos ayuntamientos que en la estúpida prisa de “modernizarse” de los años sesenta los quitaron, ahora los están reconstruyendo.
Por lo general, el incodau era la vía principal que conducía desde las afueras a la iglesia y a la plaza principal.
En el interior montano, donde yo vivo, es más irregular y antiguo. A las piedras utilizadas se les llama “pedra ‘ia” , es decir, piedra viva, muy dura y resistente.
Al contrario, la piedra muerta (pedra morta) era la que se utilizaba para construir las fachadas de las casas.
Y eso no es acaso. Representa la vida de nosotros. La vida está fuera, en la calle: desde la plaza hacia las afueras y luego las montañas.
Esa es la vida, la piedra viva. La casa es piedra muerta: es un refugio para dormir, nada más.

Rossella,
Samugheo (Sardegna)

PD. Aquí tienen algunas fotos de pueblos de la costa famosos adoquinados en sus calles principales.
He pensado que habrá más probabilidades que Ustedes los visiten y los vean personalmente.

FOTO1: Castelsardo, Sardegna
FOTO2: Isola de La Maddalena, Sardegna

Llambordes a Cadaques





Llambordes a Cadaqués… a les dones no els importa gens sortir a sopar amb els seus millors vestits i les seves sabates amb talons… i passejar sota la llum de la lluna pels carrers empedrats d'aquest poble de la Costa Brava*

lunes, abril 17, 2006

Llambordes a Lyon



Hola,
Adjunto unas fotos de calles adoquinadas en Lyon, mi ciudad.
En francés "adoquines" se dice "pavés"
El centro histórico de Lyon (2000 años de historia) ha sido declarado "patrimonio de la humanidad" por la UNESCO.

1) Vieux Lyon, Saint Jean (del s XII al Renacimiento)
2) Fourvière, pavimento romano

Yvette*

sábado, abril 15, 2006

Llambordes a Suecia






Hola amigos de Cervera!

Me permito decirles amigos ha pesar de que mis vínculos con Cervera tiene que ver con los afectos de amigos.
Cervera me ha acogido me ha dado su calor y afecto las pocas veces que he estado por allá.
Yo vivo en Escandinavia ( Suecia) pero he tenido la maravilllosa posibilidad de ser acogido por Cervera y sus afectos que hoy puedo decir que som mios. Con pena y estupor he sabído que pretender destruir el casco histórico de vuestra bella Cervera siento que es una aberración reemplazar los adoquines que representar la armonía y el patrimonio histórico y cultural en pos dce un "urbanismo moderno" teneis que aprender de Estocolmo capital sueca en que se preserva los adoquine como símbolo de la historicidad de la ciudad y su gente.En Escandinavia hay muchos ejemplos de ello no sólo en la capital sino tambien en las pequenas ciudades con una larga tradición hitórica como: Malmö.Eksjö. Lyseskil, Kungälv,Gotemburgo , etc. según estudios de traumatologos los adoquines permiten recuperar la elasticidad del caminar como una condición perdída por la urbanisación de la ciudad y la "modernidad del zapato" en fin los argumentos son muchos sólo pida cordura y no "asesinar la historicidad del adoquin que son y que deben seguir siendo el alma de Cervera .

Por mis afectos Cerverinos les saluda Pedro Rivera y familia

viernes, abril 14, 2006

Tal como lo explican, este proyecto de remodelación parece una barbaridad.
Se puede combinar una restauración respetuosa del patrimonio arquitectónico/histórico con instalaciones y servicios necesarios en el siglo XXI.

Un ejemplo: el pueblo de Gruyères en Suiza, restaurado a partir de 1997.
Se recuperó la antigua fisionomía del pueblo (entre otros elementos, el pavimento adoquinado que había sido suprimido unos años antes) y a la vez se modernizaron las instalaciones para comodidad de los vecinos.

El principal inconveniente es que este tipo de restauraciones respetuosas resultan más caras (en dinero y en tiempo) que hacer una probable chapuza en la que se prima la rapidez...

Cualquier actuación en un entorno como el centro histórico de Cervera debería plantearse procurando respetar las huellas únicas e irrepetibles que sus sucesivos habitantes y el tiempo y han ido dejando en él. Convertir el carrer Major en una calle peatonal "cualquiera" (1), por funcional que pueda ser el resultado, supone destruir o borrar parcialmente la singularidad, la identidad, la "personalidad" de la calle y de paso, (si de dinero se trata...) cargarse uno de los principales atractivos turísticos de la ciudad, descrita en una guía francesa como un "burgo medieval pintoresco" con especial mención de su Calle Mayor.

(1) suprimir las aceras, losas planas "grandes" y "pequeñas", etc.
¿Cómo sabremos que no estamos en la calle Sierpes de Sevilla o en alguna calle "remodelada" del casco antiguo de Madrid o Barcelona?

Yvette

martes, abril 11, 2006

Conseil de Paris Février 2006 - Intervention

Conseil de Paris Février 2006 - Intervention
Lutte contre le bruit : sauvons les pavés et les cafés concerts !
Intervention de Charlotte Nenner

Lors du conseil de Paris de février 2006, était soumis le plan de lutte contre le bruit, présenté par Yves Contassot, adjoint au Maire chargé de l’environnement.

Les Verts ont proposé 4 amendements pour améliorer ce plan de lutte contre le bruit, qui constitue une vraie nuisance pour les Parisiens. Ces amendements visaient à la réduction de la vitesse de circulation, au bruit sans les bois parisiens, à la sauvegarde des pavés et au traitement du bruit généré par les gares.
La plupart de ces amendements a été adopté.
Ci-dessous l’intervention de Charlotte Nenner, sur le thème des pavés et sur les cafés concert.

Intervention au Conseil de Paris :
Le plan de lutte contre le bruit vise à diminuer les nuisances sonores de manière générale et les nuisances liées à la circulation en particulier.
Dans les mesures préconisées pour diminuer le bruit routier, le choix de revêtement de chaussée moins bruyant fait partie des actions envisagées. En effet, il est possible, par cette mesure technique, d’améliorer sensiblement la situation de certaines voies parisiennes particulièrement exposées au bruit routier. Je pense en particulier aux Champs Elysée : avec les pavés sur la chaussée et avec une circulation digne d’une autoroute urbaine, il est étonnant que les touristes et promeneurs ne soient pas déjà devenus sourds...

Il est vrai que les pavés ont toujours eu deux grands défauts : le premier le bruit, le deuxième son inconfort (sauf pour les accros du Paris Roubaix).

Mais les pavés font aussi partie du patrimoine parisien. Ils font partie de l’histoire des rues de Paris, apparaissant dés le moyen âge, si ce n’est avant. Ils ont marqué la mémoire collective par leur présence dans les rues mais aussi sur les barricades, pendant la commune ou pendant mai 68. Certains habitants sont tellement attachés aux pavés, qu’ils en viennent même à organiser des manifestations quand on menace de les recouvrir.

De même, les pavés peuvent contribuer à diminuer la vitesse, ce qui a aussi un fort impact cette fois-ci très positif, sur le bruit. Une voiture qui roule au pas sur des pavés fait beaucoup moins de bruit que celle qui accélère sur une voirie bien lisse.

Or le plan bruit tel qu’il est rédigé prévoit la suppression et le recouvrement systématique des pavés, à la seule exception des zones où les contraintes architecturales et historiques s’imposent. Cela signifie la fin des pavés dans bon nombre de rues parisiennes.

Nous vous proposons donc de ne pas être aussi systématique dans le recouvrement des pavés, en particulier pour les petites rues, où la circulation est faible ou la vitesse est limitée à 30 km/h. Chaque aménagement de rue ferait donc l’objet de choix de revêtement au cas par cas, en fonction des données locales.

C’est l’objet de l’amendement, qui maintient la possibilité de conserver des pavés sur la chaussée de rues situées dans des zones 30 ou dans des rues peu circulées et peu bruyantes, tout en veillant au respect du schéma directeur d’accessibilité.

Sous les pavés, la plage... Alors en attendant Paris plage, gardons nos pavés !

Je souhaitais également intervenir sur un tout autre sujet, abordé dans le cadre du plan bruit : les lieux d’animation culturels.

Les cafés concerts et autres bars musicaux participent grandement à la vie des quartiers et contribuent à leur manière au rayonnement de Paris. Il ne faudrait pas, au nom de la légitime lutte contre les nuisances sonores, considérer les cafés concerts comme une cible.

Trop souvent les cafés qui osent avoir une programmation musicale, sortant de leur simple rôle de limonadier, se voient harcelés et parfois contraints à la fermeture pour nuisances sonores. Or, on sait que les principaux problèmes proviennent plus des clients discutant sur le trottoir à la sortie, que des concerts eux-mêmes.

Ces cafés constituent souvent les seules opportunités pour de nombreux musiciens de se produire dans Paris. En dehors des circuits rodés des salles qui ont les moyens de l’insonorisation, ces petits lieux contribuent à la promotion de la musique live, amateur ou pas.

Le plan bruit insiste fort justement sur l’importance de la médiation. C’est par le dialogue qu’il est possible de trouver des modus vivendi, permettant à chacun, diurne ou nocturne, de se respecter mutuellement.

Par exemple, dans le 10e, les riverains, excédés par la présence de terrasses dans la cour des petites écuries, nous avaient demandé de leur retirer l’autorisation. Or ces terrasses étaient très importantes pour les cafés et restaurants concernés et contribuaient à l’animation de cette voie, sinon un peu sinistre, voire dangereuse. La médiation organisée par la mairie du 10e a permis de trouver un horaire pour les terrasses devant être rentrées pour 23h, respectant ainsi le sommeil des riverains.

Il est rappelé le rôle que doivent jouer les mairies d’arrondissement dans cette médiation, et il est effectivement souvent naturel que ce soit les élus locaux, avec les services de la préfecture de police, qui organisent cette médiation - à la condition d’en avoir les moyens bien sûr. Les ALMS (Agents locaux de médiation sociale, sous emplois jeune) ne sont pas formés pour ce type de médiation et il paraît surprenant de faire reposer ce dispositif sur ces personnes.

Pour lutter contre le bruit, il faut savoir s’écouter. N’oublions pas que Paris vit aussi la nuit, et que les cafés concerts contribuent à faire de cette ville une capitale culturelle, à l’écoute de tous ses talents.