Vecinos de la calle Major de Cervera se niegan a pagar la reforma de la vía Cervera - Redacción 2007-08-14
Via: La Manyana
Los vecinos de la calle Major de Cervera presentarán hoy unas 120 alegaciones (una por cada vecino) contra las obras de reforma de la calle y las contribuciones especiales que deberán abonar (un 30% del total), ya que consideran que ningún tramo de la vía está totalmente terminado y que,además, la actuación presenta graves errores y defectos. Asimsimo, los vecinos denuncian que el coste inicial de la obra (que era de 776.000 euros)se ha incrementado hasta rozar los 1,5 millones sin que se les hayan explicado las causas de este aumento.
Según explicaron fuentes de la asociación de vecinos, los residentes en esta céntrica calle de la capital de la Segarra se sienten "muy descontentos" con el resultado de las obras, motivo por el cual han decidido interponer una medida cautelar de suspensión de la ejecución del cobro.
Entre los motivos que citan para pedir la suspensión de los pagos, están la falta de recepción de la obra (la actuación no está terminada y tampoco se ha comunicado a los vecinos su finalización), los errores y defectos que presenta la actuación y el "coste excesivo" de la misma.
En este sentido, explicaron que el presupuesto que aprobó el Ayuntamiento inicialmente era de 776.000 euros. Si embargo, en el pleno del 3 de marzo de 2006, esta cifra se incrementó hasta llegar a los 818.700 euros y, actualmente, podría costar alrededor de 1,5 millones, según citan los vecinos en las alegaciones que presentarán hoy.
Por ello, se preguntan si el Ayuntamiento ha notificado a la Comisión Jurídica Asesora este aumento (la legislación urbanística obliga a hacerlo cuando la alteración suponga más de un 20% del coste inicial). Además, también critican su "total indefensión", ya que, según explicaron, la liquidación que deben pagar no especifica los criterios para su cálculo, ya que no se detalla ni los metros lineales de fachada, ni la superficie, ni el volumen edificable. Por ello, los vecinos se oponen a pagar "algo que no sabemos si está o no bien calculado".
Otro de los motivos de queja es que no se ha incluido a todos los propietarios en la relación de afectados que deben hacer frente a las contribuciones especiales, un error que puede variar considerablemente el precio a pagar por cada vecino. Por todo ello, piden que se supenda el primer pago hasta que se realice una correcta notificación y se detallen los criterios utilizados para calcular las derramas. De la misma manera, los vecinos piden a la Paeria que resuelva y conteste el recurso y advierten de que el silencio administrativo "debe ser la excepción" y no "lo regla
general, como el Ayuntamiento lo utiliza", explican en sus alegaciones.
lunes, agosto 27, 2007
sábado, junio 30, 2007
jueves, junio 28, 2007
El Museu Comarcal de Cervera cumple medio siglo de vida
El Museu Comarcal de Cervera cumple medio siglo de vida
Cervera - Montse Torres 2007-06-03
El Museu Comarcal de Cervera es, sin duda, uno de los más longevos de Catalunya, ya que, a pesar de que se inauguró en 1957, ya existía en la mente de sus creadores desde principios del siglo XX. Sin embargo, el estallido de la Guerra Civil y los duros años de la posguerra frenaron el avance del proyecto y lo retardaron hasta finales de la década de los cincuenta, motivo por el cual este año celebra su primer medio siglo de vida.
De hecho, la galería cerverina empezó a tomar forma en 1957, cuando el arqueólogo e historiador local Agustí Duran i Sanpere, principal impulsor de la iniciativa, se jubiló y recuperó una idea largamente acariciada, la de crear un museo en su ciudad que, finalmente, vio la luz ese mismo año en la calle Major, por entonces una de las principales arterias de la población.
Cincuenta años después, una de las principales características de la galería es que unifica dos museos emblemáticos de la ciudad. Por un lado acoge la colección del Duran i Sanpere y, por otra, reúne los elementos y herramientas tradicionales del Museu del Blat i la Pagesia.
Así, el museo cuenta actualmente con dos sedes. La primera es la antigua casa de la familia Duran i Sanpere. En la planta baja, destinada antaño a usos agrícolas, se ha habilitado una sala de exposiciones temporales para dar a conocer las importantes colecciones que conserva el museo, y una fija, mientras que en la primera planta reproduce la vivienda de una familia burguesa del siglo XIX, conservando tanto los muebles como muchos enseres de la vida cotidiana de la época.
La otra sede es el Museu del Blat i la Pagesia, una muestra de carácter etnográfico que reproduce todos los elementos de la vida rural y de los trabajos agrícolas típicos de la Segarra.
La directora del museo, Carme Bergés, explicó que el aniversario se conmemorará con una gran variedad de actos para que todos los ciudadanos de Cervera puedan sentirse identificados con el centro, a pesar del gran esfuerzo que ello supone, ya que se ha triplicado el ritmo normal de actividades anuales.
En este sentido, añadió que algunos de estos actos se realizan de forma puntual con motivo del aniversario, pero otros nacen con la voluntad de consolidarse, aprovechando así la efeméride “como una excusa para abrir nuevas líneas de actuación” y “crear dinámicas para implicar a la ciudadanía”.
Una de estas novedades es la publicación de una monografía titulada L’Àliga de Cervera. Bestiari festiu, tradicional i popular, obra del investigador Jordi Soldevila, que iniciará una línea de trabajos de investigación que se publicarán bajo el paraguas del Museu Comarcal de Cervera.
http://www.lamanyana.es/
Cervera - Montse Torres 2007-06-03
El Museu Comarcal de Cervera es, sin duda, uno de los más longevos de Catalunya, ya que, a pesar de que se inauguró en 1957, ya existía en la mente de sus creadores desde principios del siglo XX. Sin embargo, el estallido de la Guerra Civil y los duros años de la posguerra frenaron el avance del proyecto y lo retardaron hasta finales de la década de los cincuenta, motivo por el cual este año celebra su primer medio siglo de vida.
De hecho, la galería cerverina empezó a tomar forma en 1957, cuando el arqueólogo e historiador local Agustí Duran i Sanpere, principal impulsor de la iniciativa, se jubiló y recuperó una idea largamente acariciada, la de crear un museo en su ciudad que, finalmente, vio la luz ese mismo año en la calle Major, por entonces una de las principales arterias de la población.
Cincuenta años después, una de las principales características de la galería es que unifica dos museos emblemáticos de la ciudad. Por un lado acoge la colección del Duran i Sanpere y, por otra, reúne los elementos y herramientas tradicionales del Museu del Blat i la Pagesia.
Así, el museo cuenta actualmente con dos sedes. La primera es la antigua casa de la familia Duran i Sanpere. En la planta baja, destinada antaño a usos agrícolas, se ha habilitado una sala de exposiciones temporales para dar a conocer las importantes colecciones que conserva el museo, y una fija, mientras que en la primera planta reproduce la vivienda de una familia burguesa del siglo XIX, conservando tanto los muebles como muchos enseres de la vida cotidiana de la época.
La otra sede es el Museu del Blat i la Pagesia, una muestra de carácter etnográfico que reproduce todos los elementos de la vida rural y de los trabajos agrícolas típicos de la Segarra.
La directora del museo, Carme Bergés, explicó que el aniversario se conmemorará con una gran variedad de actos para que todos los ciudadanos de Cervera puedan sentirse identificados con el centro, a pesar del gran esfuerzo que ello supone, ya que se ha triplicado el ritmo normal de actividades anuales.
En este sentido, añadió que algunos de estos actos se realizan de forma puntual con motivo del aniversario, pero otros nacen con la voluntad de consolidarse, aprovechando así la efeméride “como una excusa para abrir nuevas líneas de actuación” y “crear dinámicas para implicar a la ciudadanía”.
Una de estas novedades es la publicación de una monografía titulada L’Àliga de Cervera. Bestiari festiu, tradicional i popular, obra del investigador Jordi Soldevila, que iniciará una línea de trabajos de investigación que se publicarán bajo el paraguas del Museu Comarcal de Cervera.
http://www.lamanyana.es/
miércoles, junio 27, 2007
jueves, mayo 31, 2007
martes, mayo 08, 2007
martes, mayo 01, 2007
domingo, abril 15, 2007
lunes, abril 02, 2007
jueves, marzo 22, 2007
sábado, marzo 03, 2007
lunes, febrero 26, 2007
viernes, mayo 12, 2006
Massa pedres per a una ciutat tant petita
per Pilar Porredon i Capdevila.
Fotografia: Oriol Luis Serrano.
Certament, tenim moltes pedres, però les pedres són la nostra identitat i fan la ciutat de Cervera única i irrepetible.
Si mirem aquestes fotos i fem un esforç per reconeixer cadascun dels indrets, la primera és inidentificable, igual pot ser Tàrrega, que Lloret o un racó de Nova York, o fins i tot de la Cervera nova. Són blocs gairebé clònics, fruit de l’especulació i que saturen el paissatge de qualsevol ciutat moderna. Ningú faria un viatge expressament per anar a visitar-los, no tenen cap interés aparent.
Fotografia: Marçal Guardiola.
Però la segona foto és carismàtica, té personalitat, per a nosaltres és aquest recó entranyable i ple de records de la nostra ciutat de Cervera; pels forànis és un indret saturat d’història, amb un atractiu especial, que invita a visitar-lo i a retornar amb amics perquè també ells puguin gaudir de l’encant d’aquestes pedres plenes d’història i de bellesa.
Des de la galeria en som testimonis. Molta gent que ha visitat la sala i de retruc la ciutat, se n’anat sorpresa i meravellada de la riquesa arquitectònica de Cervera, i tots o gairebé tots han tornat.
Per què els agrada Cervera?. Certament tenim monuments valuosos – si be l’estat de conservació no sempre és el desitjable- però no són només els monuments, sinó el conjunt de la Cervera medieval, o de la Cervera antiga, tot l’entorn que fa única i plena d’encant la nostra terra. Si una, només una part d’aquest entorn l’esborrem aquest recó d’història no és podrà recuperar mai més, allò que voluntaria o involuntariament destruïm és irrecuperable; però amb ell no sols se’n va aquest indret sinó que tot l’enton se’n ressent.
Aquest preambul és per aproximar-me avui, a dos temes que em preocupen; un altre dia en seràn dos més.
Un és un molí de vent, únic a La Segarra i encara diria més, únic a Catalunya. Parlo de la Torre del Moro com sempre l’hem anomenada, però que ja en escrits anteriors de Santiago Serrano s’ha demostrat que fou un molí de vent, (vegeu Quaderns Barri de Sant Magi núm. 6, Festa de Sant Magi Cervera, 1996 :“D’un molí que va arribar a ser castell de moros” Santiago Serrano). La majoria dels cerverins l’hem conegut sencer, amb la seva teulada, si bé no amb les aspes. Avui està a punt de caure; una gran escletxa l’ha partit en dos i la seva teulada s’enfondrat, procés que no ha tardat més de 5 anys. Però el cor em diu que dins de cinc anys més ja no en quedarà ni el record. Des d’aquí faig una crida als responsables de la conservació i defensa del patrimoni, perque potser algun camp de treball dels que fa uns anys es duen a terme els estius a Cervera, sota la direcció d’un tècnic de la construcció es fes un esforç de grapar i reforçar aquesta emblemàtica torre, que va ser molí de vent, per tal de evitar-ne la devacle final, i tant de bó fos el principi de la seva reconstrucció total.
L’altre tema és el carrer Major, i més concretament el seu empedrat. Els rumors que arriben de diferents indrets anuncien la seva desaparició en pro d’un concepte clònic de carrer de vianants. Tothom defensa o enten per zona per als vianants un carrer amb el terra anivellat i sense voreres, i transitable pels vianants, entenen com a tal un carrer enllosat o com, per exemple, el carrer Combat. Per què?. El concepte carrer pels als vianants és una negació al transit rodat, però no té perque carregar-se la fisonomia d’un carrer empedrat i amb voreres.
Raons hi ha, i hi estem d’acord, de la necessitat d’eixamplar les voreres a on calgui i fer-les adaptades a persones amb una certa limitació pròpia o necessitat – cotxets de nens, cadira de rodes, bastó, o sabates de taló. ..
-“Que aquest carrer major amb llambordes no és tant antic, tindrà tirant llarg 50 anys, abans era de terra i trams empedrats….” Senyors, els carrers medievals eren empedrats, com a mostra el tram de carrer medieval descobert a la zona de les muralles recentment restaurades. – “Que la història segueix i no ens hem de quedar ancorats en el passat; que…, ” - , tot un seguits de quès i perquès venen a justificar el projecte futur d’aixecar les llambordes i substituir-les per lloses o per asfalt. Si se n’enteren els francesos vindrán a buscar les nostres llambordes per a refer els carrers d’aquests pobles seus, que segur que no tenen el nostre patrimoni però si que sòn pobles respectuosos amb l’entorn i orgullosos de mostrar-se com a testimoni d’un passat. Pobles visitats per milers de turistes o fins i tot per nosaltres mateixos, on se sent el pas del temps i d’on marxarem dient, qué maco!.
No ens mereixem el que tenim; no sabem el que tenim; no valorem les nostres pedres, mai no hem cregut en la força del nostre patrimoni i el deixem sumort, que vagi caient al pas dels anys. Només quan algun indret es desploma – pensem en Sant Domènec- ens posem les mans al cap i ens estirem els cabells i diem: com es possible que ens deixem perdre aquest monument! (ple de records d’infantesa)
Fotografia: Oriol Luis Serrano.
Certament, tenim moltes pedres, però les pedres són la nostra identitat i fan la ciutat de Cervera única i irrepetible.
Si mirem aquestes fotos i fem un esforç per reconeixer cadascun dels indrets, la primera és inidentificable, igual pot ser Tàrrega, que Lloret o un racó de Nova York, o fins i tot de la Cervera nova. Són blocs gairebé clònics, fruit de l’especulació i que saturen el paissatge de qualsevol ciutat moderna. Ningú faria un viatge expressament per anar a visitar-los, no tenen cap interés aparent.
Fotografia: Marçal Guardiola.
Però la segona foto és carismàtica, té personalitat, per a nosaltres és aquest recó entranyable i ple de records de la nostra ciutat de Cervera; pels forànis és un indret saturat d’història, amb un atractiu especial, que invita a visitar-lo i a retornar amb amics perquè també ells puguin gaudir de l’encant d’aquestes pedres plenes d’història i de bellesa.
Des de la galeria en som testimonis. Molta gent que ha visitat la sala i de retruc la ciutat, se n’anat sorpresa i meravellada de la riquesa arquitectònica de Cervera, i tots o gairebé tots han tornat.
Per què els agrada Cervera?. Certament tenim monuments valuosos – si be l’estat de conservació no sempre és el desitjable- però no són només els monuments, sinó el conjunt de la Cervera medieval, o de la Cervera antiga, tot l’entorn que fa única i plena d’encant la nostra terra. Si una, només una part d’aquest entorn l’esborrem aquest recó d’història no és podrà recuperar mai més, allò que voluntaria o involuntariament destruïm és irrecuperable; però amb ell no sols se’n va aquest indret sinó que tot l’enton se’n ressent.
Aquest preambul és per aproximar-me avui, a dos temes que em preocupen; un altre dia en seràn dos més.
Un és un molí de vent, únic a La Segarra i encara diria més, únic a Catalunya. Parlo de la Torre del Moro com sempre l’hem anomenada, però que ja en escrits anteriors de Santiago Serrano s’ha demostrat que fou un molí de vent, (vegeu Quaderns Barri de Sant Magi núm. 6, Festa de Sant Magi Cervera, 1996 :“D’un molí que va arribar a ser castell de moros” Santiago Serrano). La majoria dels cerverins l’hem conegut sencer, amb la seva teulada, si bé no amb les aspes. Avui està a punt de caure; una gran escletxa l’ha partit en dos i la seva teulada s’enfondrat, procés que no ha tardat més de 5 anys. Però el cor em diu que dins de cinc anys més ja no en quedarà ni el record. Des d’aquí faig una crida als responsables de la conservació i defensa del patrimoni, perque potser algun camp de treball dels que fa uns anys es duen a terme els estius a Cervera, sota la direcció d’un tècnic de la construcció es fes un esforç de grapar i reforçar aquesta emblemàtica torre, que va ser molí de vent, per tal de evitar-ne la devacle final, i tant de bó fos el principi de la seva reconstrucció total.
L’altre tema és el carrer Major, i més concretament el seu empedrat. Els rumors que arriben de diferents indrets anuncien la seva desaparició en pro d’un concepte clònic de carrer de vianants. Tothom defensa o enten per zona per als vianants un carrer amb el terra anivellat i sense voreres, i transitable pels vianants, entenen com a tal un carrer enllosat o com, per exemple, el carrer Combat. Per què?. El concepte carrer pels als vianants és una negació al transit rodat, però no té perque carregar-se la fisonomia d’un carrer empedrat i amb voreres.
Raons hi ha, i hi estem d’acord, de la necessitat d’eixamplar les voreres a on calgui i fer-les adaptades a persones amb una certa limitació pròpia o necessitat – cotxets de nens, cadira de rodes, bastó, o sabates de taló. ..
-“Que aquest carrer major amb llambordes no és tant antic, tindrà tirant llarg 50 anys, abans era de terra i trams empedrats….” Senyors, els carrers medievals eren empedrats, com a mostra el tram de carrer medieval descobert a la zona de les muralles recentment restaurades. – “Que la història segueix i no ens hem de quedar ancorats en el passat; que…, ” - , tot un seguits de quès i perquès venen a justificar el projecte futur d’aixecar les llambordes i substituir-les per lloses o per asfalt. Si se n’enteren els francesos vindrán a buscar les nostres llambordes per a refer els carrers d’aquests pobles seus, que segur que no tenen el nostre patrimoni però si que sòn pobles respectuosos amb l’entorn i orgullosos de mostrar-se com a testimoni d’un passat. Pobles visitats per milers de turistes o fins i tot per nosaltres mateixos, on se sent el pas del temps i d’on marxarem dient, qué maco!.
No ens mereixem el que tenim; no sabem el que tenim; no valorem les nostres pedres, mai no hem cregut en la força del nostre patrimoni i el deixem sumort, que vagi caient al pas dels anys. Només quan algun indret es desploma – pensem en Sant Domènec- ens posem les mans al cap i ens estirem els cabells i diem: com es possible que ens deixem perdre aquest monument! (ple de records d’infantesa)
domingo, mayo 07, 2006
Obertura per un Carrer Major
Per a deixar clara la nostra posició adversa al projecte de destrucció d’una senyal identitària evident, com és l’empedrat de llambordes del Carrer Major, LA CERVERINA D’ART convoca a diferents fotògrafs cerverins o de fora vil·la a participar en l’exposició:
OBERTURA PER UN CARRER MAJOR.
Aquesta exposició el tema de les obres ha de ser el Carrer Major de Cervera o una reflexió sobre elements identitaris. Cada fotògraf que vulgui participar haurà de comunicar-ho o bé al telèfon o al correu-e que a sota s’adjunten. Malauradament, l’espai de LA CERVERINA D’ART és reduït, per tant el nombre de fotografies que es podràn presentar a l’exposició col·lectiva dependrà del nombre de participants final.
Si voleu participar adreceu-vos als telèfons:
T1. 934 413 674 T2: 666 753 435
O bé als correus electrònics:
lacerverinadart@estudiqueralt.com
perdut@paris.com
miércoles, mayo 03, 2006
"Mi niñez" de Joan Manuel Serrat
MI NIÑEZ
"Tenía diez años y un gato peludo, funámbulo y necio que me esperaba en los alambres del patio a la vuelta del colegio. Tenía un balcón con albahaca y un ejército de botones, y un tren con vagones de lata, roto entre dos estaciones. Tenía un cielo azul y un jardín de adoquines, y una historia a quemar temblándome en la piel. Era un bello jinete sobre mi patinete, burlando cada esquina como una golondrina, sin nada que olvidar, porque ayer aprendí a volar, perdiendo el tiempo…"
Joan Manuel Serrat, 1970.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)