viernes, mayo 12, 2006

Massa pedres per a una ciutat tant petita

per Pilar Porredon i Capdevila.


Fotografia: Oriol Luis Serrano.


Certament, tenim moltes pedres, però les pedres són la nostra identitat i fan la ciutat de Cervera única i irrepetible.
Si mirem aquestes fotos i fem un esforç per reconeixer cadascun dels indrets, la primera és inidentificable, igual pot ser Tàrrega, que Lloret o un racó de Nova York, o fins i tot de la Cervera nova. Són blocs gairebé clònics, fruit de l’especulació i que saturen el paissatge de qualsevol ciutat moderna. Ningú faria un viatge expressament per anar a visitar-los, no tenen cap interés aparent.


Fotografia: Marçal Guardiola.


Però la segona foto és carismàtica, té personalitat, per a nosaltres és aquest recó entranyable i ple de records de la nostra ciutat de Cervera; pels forànis és un indret saturat d’història, amb un atractiu especial, que invita a visitar-lo i a retornar amb amics perquè també ells puguin gaudir de l’encant d’aquestes pedres plenes d’història i de bellesa.
Des de la galeria en som testimonis. Molta gent que ha visitat la sala i de retruc la ciutat, se n’anat sorpresa i meravellada de la riquesa arquitectònica de Cervera, i tots o gairebé tots han tornat.
Per què els agrada Cervera?. Certament tenim monuments valuosos – si be l’estat de conservació no sempre és el desitjable- però no són només els monuments, sinó el conjunt de la Cervera medieval, o de la Cervera antiga, tot l’entorn que fa única i plena d’encant la nostra terra. Si una, només una part d’aquest entorn l’esborrem aquest recó d’història no és podrà recuperar mai més, allò que voluntaria o involuntariament destruïm és irrecuperable; però amb ell no sols se’n va aquest indret sinó que tot l’enton se’n ressent.
Aquest preambul és per aproximar-me avui, a dos temes que em preocupen; un altre dia en seràn dos més.
Un és un molí de vent, únic a La Segarra i encara diria més, únic a Catalunya. Parlo de la Torre del Moro com sempre l’hem anomenada, però que ja en escrits anteriors de Santiago Serrano s’ha demostrat que fou un molí de vent, (vegeu Quaderns Barri de Sant Magi núm. 6, Festa de Sant Magi Cervera, 1996 :“D’un molí que va arribar a ser castell de moros” Santiago Serrano). La majoria dels cerverins l’hem conegut sencer, amb la seva teulada, si bé no amb les aspes. Avui està a punt de caure; una gran escletxa l’ha partit en dos i la seva teulada s’enfondrat, procés que no ha tardat més de 5 anys. Però el cor em diu que dins de cinc anys més ja no en quedarà ni el record. Des d’aquí faig una crida als responsables de la conservació i defensa del patrimoni, perque potser algun camp de treball dels que fa uns anys es duen a terme els estius a Cervera, sota la direcció d’un tècnic de la construcció es fes un esforç de grapar i reforçar aquesta emblemàtica torre, que va ser molí de vent, per tal de evitar-ne la devacle final, i tant de bó fos el principi de la seva reconstrucció total.
L’altre tema és el carrer Major, i més concretament el seu empedrat. Els rumors que arriben de diferents indrets anuncien la seva desaparició en pro d’un concepte clònic de carrer de vianants. Tothom defensa o enten per zona per als vianants un carrer amb el terra anivellat i sense voreres, i transitable pels vianants, entenen com a tal un carrer enllosat o com, per exemple, el carrer Combat. Per què?. El concepte carrer pels als vianants és una negació al transit rodat, però no té perque carregar-se la fisonomia d’un carrer empedrat i amb voreres.
Raons hi ha, i hi estem d’acord, de la necessitat d’eixamplar les voreres a on calgui i fer-les adaptades a persones amb una certa limitació pròpia o necessitat – cotxets de nens, cadira de rodes, bastó, o sabates de taló. ..
-“Que aquest carrer major amb llambordes no és tant antic, tindrà tirant llarg 50 anys, abans era de terra i trams empedrats….” Senyors, els carrers medievals eren empedrats, com a mostra el tram de carrer medieval descobert a la zona de les muralles recentment restaurades. – “Que la història segueix i no ens hem de quedar ancorats en el passat; que…, ” - , tot un seguits de quès i perquès venen a justificar el projecte futur d’aixecar les llambordes i substituir-les per lloses o per asfalt. Si se n’enteren els francesos vindrán a buscar les nostres llambordes per a refer els carrers d’aquests pobles seus, que segur que no tenen el nostre patrimoni però si que sòn pobles respectuosos amb l’entorn i orgullosos de mostrar-se com a testimoni d’un passat. Pobles visitats per milers de turistes o fins i tot per nosaltres mateixos, on se sent el pas del temps i d’on marxarem dient, qué maco!.
No ens mereixem el que tenim; no sabem el que tenim; no valorem les nostres pedres, mai no hem cregut en la força del nostre patrimoni i el deixem sumort, que vagi caient al pas dels anys. Només quan algun indret es desploma – pensem en Sant Domènec- ens posem les mans al cap i ens estirem els cabells i diem: com es possible que ens deixem perdre aquest monument! (ple de records d’infantesa)

1 comentario:

Anónimo dijo...

Que la segona foto es de Cervera???

Bah!!!